últim dia d'abril

Un altre dia d'aquells de recordar, o no. El matí hem anat, altre cop com cada cap de setmana, a escalar. El primer llarg ja m'he bloquejat i he acabat caiguent quedant penjada al vuit. La meva feina ha estat sortir d'on estava. Això a en Grau ja li ha anat bé per donar peu a criticar-ho (no se escalar, que sóc tonta...). Aquesta crítica Tb es veu reforçada amb el fet que sembla que a la tarda ha de llampegar. Sóc una dona que em fa pànic les tormentas, degut a les diferents llampegades que hem acabat vivint a mig de paret (no és gens agradable aquesta sensació).

La resta de la via sembla que ha anat bé. Petita sigut a la tarda quan ha sortit el bull del dia i del fet que estigui aquí escrivint.

Ha insistit que vol anar a fer una via a Oliana, via que no tinc gens de ganes de fer perquè passa sostres i té algun flanqueig. Al mostrar la meva posició en contra de anar a escalar la vía amb mi, ja que és una via que sé que no ho passaré bé.

Ja m'ha començat a cridar que sóc tonta, entre altres comentaris dels meus defectes.

Ha acabat amb un estic boja. ( Segons ell, totes les dones estan boges). Curiós aquest comentari, no sé si el podria considerar comentari "classicista o masclista".

Algú una vegada em va dir que les parelles es compaginen i tinc la sensació que en la nostra relació no hi existeix aquest verb. Tinc la sensació que sempre cedeixo jo a el que ell vol i que fa any que he desistit a proposar quelcom, ja que no és mai del seu pes.

Ara amb la meva posició de no fer aquesta via, em torno a replantejar certes coses.

Però sóc una dona que viu el dia a día, i sé que demà ja no m'en recordare. Sóc una conformista i aquest conformisme serà el que farà que acabi baixant el cap, seguiré sentint-me una merda (autoestima baixa), acabaré anant a la via d'escalada patint i sense disfrutant i així passarem els dies.

Ja ploraré sola quan sigui gran i recordaré que no he aprofitat la meva vida.